Tots pagam l’alienant bugaderia pública

En temps primer, a l’entrada de cada poble, hi havia l’abeurador que solia ser també rentador públic, on les dones es reunien per fer bugada. Era un punt de trobada de les dones. Si aquells rentadors haguessin tengut una gravadora segurament ens donarien testimoni de la xerrameca de les dones i ens mostrarien con esmolaven la garrova a les totes i passaven pel capolador a les que no hi eren.  Em sembla que d’aquí deu venir que bugadejar i ésser bugadera signifiqui també murmurar i aficar-se dins la vida dels altres, sols pel gust de fer-los els comptes i tirar-los qualque fisconada. La vida del poble, tancat dins si mateix, passava pel rentador; on hi circulaven les notícies i els coverbos.

            Avui, inter i supercomunicats dins la vila global, cadascú renta a ca seva, però es segueix bugadejant gràcies a la televisió pública i privada. La nova bugaderia són les anomenades revistes i programes del “corazón” i els protagonistes són els “rics i famosos”, els quals es posen a disposició de la xerrameca pública i fan espectacle de la seva vida sentimental, els seus luxes, les seves disbauxes, els seus escàndols, inclòs el dolor i tota casta de frivolitats que ofenen la intel·ligència crítica i la sensibilitat de mig món que passa rusca; però, ja se sap, els berenats no coneixen els dejuns. El canal 5, la bugaderia per antonomàsia, té una “rosa” de conductora, algunes poncelles i més d’un “capullo”, tots ells falaguers de llengua i més embullosos que una colla d’escrivans, vertaders alcavots de la xafarderia . Tot un seguit de revistes i fins i tot la COPE (un altre dels seus contrasentits), fan de bugaderes dins el món de la frivolitat dels “rics i els famosos” que ells mateixos creen i que anomenen “glamour”. És trist que es dediqui tanta gent, tant de temps i tants de duros a la banalitat, com també és trist i significatiu la gran quantitat de gent enganxada a aquestes galindaines. Però més trist encara és que els canals públics s’apuntin també, i cada dia per cert, a donar corda a la xafarderia, i, per més inri, dins horaris de molta audiència, especialment de dones.

            Aquesta gran audiència vol dir que hi ha molt molta gent cap buit i xafardera, que li agrada rastrejar i esplugar a casa d’altri i estar al corrent de la vida i bufes de la gent estufada i botifarrenca, que pretén de cames primes. I si es pot posar damunt fulla qualsevol esdeveniment la família real, ja tenim la seu plena d’ous i ens acostam al clímax, donant tema per una temporadeta. ¿En què han beneficiat a la humanitat l’existència de personatges de la reialesa i l’aristocràcia quan quasi tots sols han viscut de rendes del passat i d’exercir d’aristòcrates? Aquesta gran audiència parla del pobre nivell cultural d’una bona part de la gent, especialment de moltes dones. (Que me perdonin les feministes, però seria ben hora que posassin forqueta a aquestes programacions que omplen es cap de grins i  bajanades al seu gènere).

            Em sembla realment preocupant que la televisió pública i també IB3, que pagam tots, ens doni fems a balquena i serveixi per denigrar als ciutadans amb els programes “rosa” i “el caso” abans de dinar i sopar. No val l’argument que això és el que vol la gent i que cadascú és lliure de canviar de canal si no li agrada. Això podria ser vàlid  pels canals privats (?), però no per una televisió que toca ser un servei públic saludable i no fomentar la morbositat, la frivolitat, l’ostentació, l’alienació… i tota una tracalada vuits i nous i cartes que no lliguen que no és de dir. Aquests programes no són innocus, són pesta cernuda, verí pel cervell i, per si no bastàs, plantegen uns models que no són més que “pois entrats en costura”, que han passat de l’anonimat a la fama o a l’opulència en poc temps i sense mèrits memorables. Fan vera la dita “qui té doblers vola i qui no en té rodola”. Ja n’hi ha prou de pagar perquè ens donin porqueria, fent del cap una moixina!

            Segurament, a moltes dones si els llevassis aquesta bugaderia, es trobarien com un ferrer sense carbó i les arrabassarien un dels principals temes d’entreteniment i de conversació. I precisament aquí està el dau!                                                            

 

Mariano Moragues

On punyetes són els duros de l’octava potència mundial?

¡Som l’octava potència mundial! No és meravellós això? I jo me deman, on són els duros? Jo el que més veig és gent que ho passa malament per arribar al final del mes; “mileuristes” a balquena, pensionistes i viudes que viuen curts de pinyons, immigrants acaramullats dins pisos i cercant feina com a desesperats, gent mig ofegada per la hipoteca del pis, llargues coes a l’INEM, gent que du el gavatx pansit…, per donar sols algunes pinzellades fosquetes ferm i, per altra banda, veig alguns restaurants amb menús de 50 euros, alguns cotxes de 25.000, algunes cases fabuloses…, per marcar només unes pinzelladetes més lluentes. Es reprodueix el primer i el tercer món dins ca nostra. El fet és que mentre uns s´ho passen d’allò millor, altres ho passen a més de metro. Tanta sort que tenim governs socialistes i partits ben populars!  

            Ja sabem qui pagarà el cost de la crisi, com sempre, però així és la vida; què hi farem?!

            Enguany donarem a La Casa Real i família 8,9 milions d’euros perquè puguin anar tirant, 3,3 milions més perquè puguin fer unes reformetes a la seva “xavoleta“ de La Zarzuela i, per acabar-ho de confitar-ho, 2,88 milionets per posar un quadre d’En Dali a fi decorar una miqueta el despatx del Rei… i donau fil a l’estel, que per això són reis i no han de donar el net a ningú.

            Als nostres diputats a Madrid, que se cremen les celles per fer les lleis, els en donarem 3.126 de mensuals, més transport, més dietes, més indemnitzacions, més 1.762 si no són de Madrid; al Sr. Bono per fer cap i ésser tan bon cristià n’hi donarem 13.857 de mensuals i si la cosa marxa, farà una bona tibada i podrà arribar als 15.679, d’euros, clar.

            Als directius benefactors dels bancs que ens fan el favor de guardar-nos els doblers, pel seu esforç i bon servei, els pagarem, per exemple, als del Santander, una mitjana de 2,78 milions a l’any i a l’alta direcció de La Caixa, pobrets ells, només una mitjana de 687.905 euros a l’any. I pel que es pugui estravenir, aquests austers directius tenen contractes blindats que les asseguren un retir daurat, per lo bé que han manejat la crisi.

            I perquè estiguem ben entretinguts, pagarem futbolistes a preu de patató, com és ara, 14 milions anuals a Van Nistelrooy, o sia a 7.000 euros l’hora (dades del 2006), com a la dona que fa neteja, però amb tres zeros més que tanmateix no compten; a En Messi, 23 milions. Això sí, sense comptar la publicitat. Ho tenen ben merescut perquè marquen molts de gols. Si els propietaris dels clubs paguen això qualque coseta hi deuen guanyar. No es tracte de ser esquiterells…

            Així podríem seguir la llista, que a tot estirar, segons diuen, arribaríem als 160.000 espanyolets que fan que siguem l’octava potència mundial. Què no és guapo això! Els hem d’agrair que ens fan quedar bé davant el món. Els 44 milions i mig d’espanyols restants som uns mercaders que sols feim embalum.

            Així de ben distribuït està Espanya, i no ens podem queixar perquè per Àfrica, Àsia i sud-America els que van grassos encara són més pocs i els que baden la boca al vent, fan les bufes ben primes i acaben el pa abans que el talent, són quasi tots.

            I com que al món sobren els duros per donar menjar als afamegats, segons J.E. Stiglitz (1), la guerra d’Iraq als 5 anys de la invasió havia costat als EEUU 1,95 bilions d’euros (1.950.000.000.000.000) i altre tant a la resta del món, sense comptar els morts i ferits, que essent moros no ho paga mirar massa prim, perquè són uns fonamentalistes fanàtics, si és que no són terroristes.    

            Per això, com que tot va una seda, malgrat la crisi, ens convé, fort i no et moguis, participar a les reunions del G-20 per “refundar” el capitalisme, no fos cosa prengués malament i es giràs la truita; només faltaria que hi hagués una redistribució que repartís els duros a la gent que no val un gafet, ni els mereix, perquè l’únic que sap fer són feines brutes i poc importants. No fotem faves: encara hi ha classes; no hem de voler que tothom sigui igual!

 

(1) Nota: J.E. Stiglitz, va ser Premi Nobel de Economia 2001, Economista en Cap del Banc Mundial, és catedràtic de la Universitat de Colúmbia i coautor amb Linda Bilmes de “The three trillion dollar war: the true cost of the Iraq conflict”.

 

 

 

                                                                       Mariano Moragues Ribas de Pina

                                                                                                                                                         DNI:41331435-k

“Jo no m’afic en política”

Aquest és un cantet que tots havem escoltat sovint i molts són els qui ho plantegen com si es tractàs d’una virtut o l’expressió d’una certa neutralitat. Això no és més que una fal·làcia. Qui no s’afica amb el que li afecta i afecta al comú, o és un inconscient, un irresponsable, un mentider o un beneit; o el pitjor: les quatre coses plegades. Qui diu que no s’afica en política en realitat s’apunta, sense témer-se’n, al que hi ha de fet o està establert, per allò tan evident de: “qui calla, consent”.

            Aristòtil definia l’homo com animal polític i considerava la política com la més bella i digna de les activitats humanes, perquè té la capacitat d’organitzar una convivència col·lectiva saludable.

            Ésser ciutadà implica ser polític, part de la “polis” (ciutat). Així com democràcia (demos=poble; kratos=govern, poder) vol dir el govern o poder del poble i pel poble, la qual cosa implica la participació en la gestió comunal; la participació teva, meva, seva. Per això qui diu jo no som polític, ni m’afic en política, em sembla la mateixa batallonada  que si digués “jo som asexuat” o com si un se’n fes gros de ser analfabet. I, com deia B. Brecht, “el pitjor analfabet és l’analfabet polític. Ell no hi veu, no hi sent, no parla, no participa”.

            Aquest bajà “apolític” no s’adona compta que el nostre pa de cada dia, la seva teulada, la seva salut, la televisió que mira embadalit, el seu sou de cada més, la educació dels seus fills, els carrers que trepitja i fins i tot les seves sabates, son fruit de decisions polítiques. Aquest sanat polític no s’adona compta que de les decisions polítiques neix la explotació i misèria de milions, les guerres, la destrucció de les cultures i les llengües, el canvi climàtic, la fam… I dels torrapipes “apolítics” neixen els pitjors lladres bandolers, que són els polítics corruptes, que s’aprofiten dels ingenus, ens roben a tots i són els alcavots dels món financer i les grans transnacionals. L’única cosa que necessiten els polítics corruptes per seguir governant és que el ciutadans callin, estiguin a sa lluna i no participin.

            Ara més que mai a Mallorca és precís aficar-se en política, per netejar-la i conduir-la a la millora de la vida comunal com pertoca, i això no significa necessàriament militar a un partit, però si d’alguna manera exigir espais de participació i participar en les decisions dels poders públics. Ulls espolsats i fora son per reivindicar el que ens correspon, per recolzar els polítics més assenyats i nets (que en hi ha), per controlar als qui ens representen, exigir el que prometeren en els seus programes i per rebutjar als qui sols van a la seva, aprofitant-se del poder. Sols és un ciutadà responsable, el ciutadà polític participatiu. Tots estam aficats en política, el qui ho admet i el qui no. Ja que és així més val ser conscient, que anar amb el cap tapat i participar, perquè no ens donin cresta per ballesta.

 

                                                                                       Mariano Moragues     

CONCERT SOLIDARI

El passat divendres 14 de novembre es va fer un concert a l’interior de la plaça del mercat organitzat pel Grup de Joves d’Artà Solidari. Varen participar els grups Luz de America, Perversions i Es kasos i els dj’s Kyrpo i Scrach. Els beneficis del concert es destinaran al poble saharaui. Va començar sobre les 23:00 i va tenir molt èxit, hi anaren molts joves sobretot per veure tocar els seus amics. Creim que ha estat molt bé perquè hem aconseguit que els joves es divertissin per una bona causa. A veure si es pot repetir l’experiència i hi ha més gent que s’anima!

Acampada per la convivència solidària

Els dies 2, 3 i 4 de setembre es va realitzar una acampada organitzada pel Grup de Joves d’Artà Solidari. Aquesta ha estat ja la segona acampada organitzada per aquest grup de joves. Els participants han estat alumnes d’ESO, molts d’aquests repetien l’experiència, ja que les seves paraules eren aquestes: “Acampada més que mel!”, “Podria haver estat un poc més llarga, no trobau?”, “Acampada genial”…

Vàrem partir a peu d’Artà per tal d’arribar a les cases de Betlem, on havíem de passar aquests dies. Els capvespres anàrem a la platja d’es Maressos, on ens divertírem nedant i jugant a diferents jocs. També férem tallers de polseres i henna per aprendre costums d’altres cultures. Els vespres vam disfrutar d’una vetllada, d’una nit de por i de grans xerrades entre nous amics.

L’acampada tenia com a objectiu fonamental afavorir entre els nostres al·lots i al·lotes la sensibilització i disposició per viure unes relacions humanes de respecte, tolerància i amistat, per tal d’aconseguir una convivència sana i agradable. Dins un ambient obert de naturalesa, convivència, diversió, conversa i reflexió, creiem que ens va ajudar a créixer en qualitat humana tant als al·lots com als monitors.

Hi ha un cd amb fotografies: demanau-lo!

Aqui teniu un parell de fotos per anar fent fins que arribi el cd!!!!!

A caçar gambusins! Eh nines? Vos varen agradar, eh?

Casi tots abans d’anar a jeure!

El camí més curt!

Anam a cercar sal a ca na Coloma!

Vetllada!

Es Maressos!

Medussetes! Moltes medussetes!

I més medusses!

I encara més medusses…

Ooooohhhh… “Que bonito, que bonito!”

ACAMPADA: Tot un èxit!

Nova disciplina olímpica: “futbol xino”!

Jordiet mig enterrat!

Que mos ho varem passar de bé amb aquest al.lotet! “Me sientes? Me sientes?”

Acampada per a la convivència (2 i 3 de maig)

Artà Solidari té entre els seus objectius fonamentals la promoció del valor de la solidaridat. L’acampada que oferim és per afavorir entre els nostres al.lots i al.lotes la sensibilització i disposició per viure unes relacions humanes de respecte, tolerència i companyerisme, per tal d’aconseguir una convivència sana i agradable.

Dins un ambient obert de naturalesa, convivència, diversió, conversa i reflexió, creiem que podem ajudar-los a créixer en qualitat humana.

Inequitat escandalosa

Crec que és prou clar que la manca d’equitat en la distribució de la riquesa és una de les més greus injustícies del món, i fruit d’un sistema socioeconòmic que la justifica i fomenta. Més de mitja humanitat viu i es colga amb fam, mentre una minoria molt petita neda dins la balquena, sense cap escrúpol, més aviat fent ostentació de l’opulència, la qual per més oprobi i escarni, es converteix en paradigma social: reis, multimilionaris, banquers, luxe i consum a les totes… són els models admirables amb més cartell. I això succeeix en el nostre país “democràtic”(?) i governat per “socialistes d’esquerra”.

Si això pareix exagerat, vetaquí uns quants exemples de impudícia, que ens haurien d’obrir els ulls i demostrar-nos de manera clara i llampant quan inequitativa és la nostra societat; que no ens donin ou per bou.

Recordem: l’any 1999 Amusátegui, ex-president del Banc BSCH, s’embutxacà 43,75 milions per retirar-se, i l’exconseller delegat Corcóstegui un poquet més 108,1 milions. N’hi va haver que això els pareixia un abús, però al Tribunal Suprem li va parèixer que no hi havia res a dir perquè els grossos de l’administració del banc consentiren “en tal ventaja de índole económica” pels dos pillastres i no estava provat que hi hagués hagut “perjuicio patrimonial”. Idò, què vos pensàveu…? Si un mort de fam hagués pispat dos o tres mil euros de qualsevol banc, per aquesta petita “ventaja económica”, l’aficarien dins la presó, amb tota la raó del món, per ”perjuicio económico”, i per poca vergonya.

L’any 2004, Alfonso Cortina sortí de la presidència de Repsol YPF amb una vintena de milionets per anar tirant, i ara me pens que ja hi torna a ser, per replegar-ne un parell més cada any.

Manuel Pizarro, expresident d’ENDESA, l’any 2006 tengué un sou de 3,200 milions , un 38% més que l’any 2005, perquè, pobret, no li bastava per viure. I a l’hora de deixar la presidència, com que anava curt de pinyons, s’embutxacà uns 17 milions, a més de 4 milions per la venda d’accions que havia comprat en la sessió anterior a l’OPA de Gas Natural, i això que diu que no sabia res de l’OPA que va fer pujar el preu de les accions.

Devers Can Botín, es posen les botes: el president del BBVA, Francisco González, té un sou de 9,78 milions (515 vegades més que el sou mitjà espanyol que és de 19,000 euros a l’any) i el conseller delegat, Alfredo Saenz, té un souetlo de 8,09 milions. Tot això sense comptar el que es diuen “stock options”. La filla d’En Botín mena es ca magre, la pobra, perquè només cobra 3,08 milions. Accionistes envejosos i els sindicats han denunciat que troben que fan un poc llarg, però és perquè no comprenen que la vida està molt cara i es tenen moltes necessitats.

Això només són alguns exemples d’un mal estès a Espanya, Mallorca i arreu per tot el món. M’agradaria que qualcú m’explicàs d’on surten les misses i com es justifiquen aquestes indemnitzacions i aquests sous milionaris dins un món en el qual mil milions de persones tenen mal de fer simplement omplir el gavatx. Em puc explicar fàcilment la ràbia que pot sentir un afamegat quan es topa amb gent que viu dins la superabundància i el luxe, i, a damunt, se’n fa gros. No em digueu que no és ofensiva l’abundor devora la misèria.

Mariano Moragues Ribas de Pina

DNI.- 41331435-k